El Teatre Lliure

Després de la dimissió de Lluís Pasqual, és elegit per primer cop en concurs públic i obert Juan Carlos Martel Bayod. A la direcció del teatre des de l’1 de febrer del 2019, el Teatre Lliure posa l’accent en quatre àmbits d’actuació: l’escena, la cultura, l’educació i la societat mitjançant una programació teatral atenta a la creativitat escènica híbrida, l’aparició d’espais de debat de temàtiques i especialistes d’àmbits no teatrals, la creació d’un programa educatiu específic per portar les arts escèniques a les escoles i instituts, i la creació de sinergies amb entitats culturals o del tercer sector tant als escenaris com fora.

D’aquí neixen contextos com Katharsis, l’Escola de pensament, El Lliure del Futur, els Ajuts a la creació Carlota Soldevila i, arran de la pandèmia de la COVID-19, la Sala online del Teatre Lliure, amb les programacions del Lliure al sofà, Teatre radiofònic i Clàssics per a criatures.

D’entre els espectacles, destaquen les 2 versions de Les tres germanes d’Anton Txékhov dirigides l’una per Susanne Kennedy i l’altra per Julio Manrique, El quadern daurat de Doris Lessing adaptat i dirigit per Carlota Subirós, Bonus Track de Carol López o la nostra parcel·la, de Lara Díaz Quintanilla.

2011/2018

El període de direcció d’Àlex Rigola es va autolimitar a dos mandats. Passat aquest període, es va tornar a oferir la direcció a Lluís Pasqual, director escènic i membre fundador del Teatre Lliure, el teatre resulta un centre de creació de primer ordre, disposat a afrontar les conseqüències de la crisi econòmica causada per l’esclat de la bombolla immobiliària.

Es produeixen espectacles de gran format i acceptació del públic, es dona veu a joves creadors d’arreu de l’Estat, es crea una companyia pròpia amb intèrprets joves, La Kompanyia Lliure, i un cicle de teatre destinat als infants, El Lliure dels nens, i es prenen també iniciatives de suport als artistes independents, com el Projecte Aixopluc, o oberts a noves preocupacions de l’escena, com ara NOSaltres – mostra de teatre inclusiu o el projecte de cooperació social De Damasc a Idomeni. També es fan exposicions relacionades amb grans figures vinculades a l’escena. I s’estrenyen també els vincles amb la creació italiana/napolitana i argentina, i també amb la francesa i la russa. En l’àmbit internacional, el Teatre Lliure deixa de formar part de la Unió de teatres d’Europa i entra a la xarxa mitos21 a través de l’adhesió personal de Lluís Pasqual.

Aquest període també comprèn la celebració dels 40 anys de naixement del Lliure, amb la reposició del muntatge i escenografia de Fabià Puigserver de Les noces de Fígaro, de Caron de Beaumarchais dirigit ara per Lluís Homar i la presentació d’una exposició memorialística, entre altres actes. Alhora, es busca rejovenir el públic amb la iniciativa Agitadors Lliures i donar a conèixer les particularitats de les arts escèniques amb els tallers per a espectadors Els oficis del teatre.

Són d’aquesta època les produccions d’In memoriam (la quinta del biberó), de Lluís Pasqual; Àngels a Amèrica, de Tony Kushner dirigit per David Selvas; Moby Dick, un viatge pel teatre, de Herman Melville dirigit per Juan Carlos Martel Bayod; El rei Lear, de William Shakespeare dirigit per Lluís Pasqual; Maria Estuard, de Friedrich von Schiller en versió i direcció Sergi Belbel; Ivan i els gossos, de Hattie Naylor dirigit per Pau Carrió; L’onada, d’Ignacio García May dirigit per Marc Montserrat Drukker, i Els feréstecs, de Carlo Goldoni, dirigit per Lluís Pasqual, entre moltes d’altres.

2003/2011

Després de la mort sobtada de Josep Montanyès, s’ofereix la direcció a Lluís Pasqual, que finalment es fa enrere, i el Lliure emprèn un rumb nou sota la direcció d’Àlex Rigola. Les responsabilitats de programació es comparteixen per primera vegada en la creació de l’EDA (Equip de Direcció Artística), amb Joan Ollé, que ho deixa aviat i és substituït per Xavier Albertí, Guillem-Jordi Graells, Narcís Puig, Carlota Subirós i, més endavant, Salvador Sunyer. En aquest període s’aposta per la creació contemporània europea i americana, influenciada especialment pels corrents alemanys de la Schaubühne i la Volskbühne i per l’escena alternativa argentina.

És un període d’expansió i consolidació com a centre de creació a Montjuïc, durant el qual es reforma i reobre també la sala de Gràcia. S’estableix una companyia estable d’intèrprets i les produccions del Lliure fan gira per l’Estat, per Europa i fins i tot en altres continents. Alhora, el Lliure exhibeix produccions internacionals de primera fila que permeten conèixer directament els nous models escènics. Es pren atenció especial als creadors que treballen als marges de la teatralitat, amb la creació del cicle Radicals Lliure, en el qual s’assumeix també el paper de dinamitzador en relació a les xarxes de programació d’espectacles. S’estableixen també les residències artístiques, en reconeixement a creadors com Carles Santos o Cesc Gelabert, i la col·laboració amb l’Institut del Teatre amb el programa d’Assaigs Oberts per a graduats en direcció escènica. D’altra bada, es clausura l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure.

En l’àmbit intern, s’inicia la digitalització dels materials documentals del teatre, s’estableixen altres maneres de relacionar-se amb el públic i els mitjans, marcades també pels nous canals digitals (web i xarxes), i es fomenten els col·loquis altres formes de debat i d’interrelació entre artistes i públic. L’EDA publica la revista DDT, una col·lecció de textos teòrics de teatre i dansa, destinada també a fomentar aquesta intersecció de coneixement.

Destaquen les produccions Gata sobre teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams, dirigit per Àlex Rigola; Dues dones que ballen, de Josep Maria Benet i Jornet, dirigit per Xavier Albertí; Rock’n’roll, de Tom Stoppard, dirigit per Àlex Rigola; American Buffalo, de David Mamet dirigit per Julio Manrique; 2666, de Roberto Bolaño dirigit per Àlex Rigola; La meua filla soc jo, de Carles Santos; Un matrimoni de Boston, de David Mamet dirigit per Josep Maria Mestres; Els estiuejants, de Màksim Gorki dirigit per Carlota Subirós; L’oncle Vània, d’Anton Txékhov, dirigit per Joan Ollé i Santa Joana dels Escorxadors, de Bertolt Brecht, dirigit per Àlex Rigola, entre moltes altres.

2001/2002

El 22 de novembre de 2001 s’inaugura la seu de Montjuïc amb l’estrena de l’òpera L’adéu de Lucrècia Borja de Carles Santos. El projecte ha estat finalment possible gràcies el treball i l’esforç del director del teatre Josep Montanyès en l’acord de finançament ordinari entre l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura, i en l’aportació específica del Ministeri de Foment per a les obres de la nova seu.

S’obre així, definitivament, l’etapa de creixença i consolidació del Lliure com a centre de creació de nivell europeu, amb uns equipaments d’avantguarda que permeten un treball òptim seguint la tradició artesanal del teatre. El període inicial, però, esdevé breu a causa de la mort sobtada de Montanyès al cap d’un any d’inaugurar.

D’aquesta primera temporada amb Montjuïc en funcionament són les produccions Suzuki I i II, d’Aleksei Xipenko dirigit per Àlex Rigola; Víctor o els nens al poder, de Roger Vitrac dirigit per Joan Ollé; Cara de foc, de Marius von Mayenburg dirigit per Carme Portaceli, i Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu dirigit per Ricard Salvat, entre d’altres.

1995/2001

La direcció del teatre passa en aquests anys de mans de Lluís Homar a la codirecció de Guillem-Jordi Graells i Lluís Pasqual i finalment, de Josep Montanyès. Es concreta l’expansió i consolidació del Lliure, que fa 20 anys al 1996. Els projectes inicials s’han fet grans i, seguint el llegat de Fabià Puigserver, Montanyès té un paper cabdal a l’hora de tirar endavant el projecte d’una nova seu a l’antic Palau de l’Agricultura de Montjuïc. Montanyès gestiona i impulsa les obres, lidera en aquest propòsit la Fundació i les companyies i artistes associats.

Són anys de pactes, obres i transformacions, en els quals l’Orquestra de Cambra teatre Lliure fa 10 anys, s’organitza una exposició en homenatge a Fabià Puigserver (la UTE ja n’havia muntat una al Centre Pompidou de París), s’estrenen produccions pròpies de gran format en altres teatres i es fan gires nacionals i europees, tant de teatre com musicals.
El compromís del Teatre Lliure es fa palès també en el lideratge del projecte de creació de la Ciutat del Teatre, del qual Lluís Pasqual és el comissionat; Antoni Dalmau, el comissionat adjunt; Josep Montanyès, el gerent, i Josep Maria Socias Humbert, el secretari.

Són els anys d’Els bandits, de Friedrich Schiller dirigit per Lluís Homar (Mercat de les Flors); Els temps i l’habitació, de Botho Strauss, dirigit per Lluís Homar (Teatre Romea); Company, de Stephen Sondheim i George Furth dirigit per Calixto Bieito i Lluís Vidal (Mercat de les Flors i TNC); Amfitrió, de Molière dirigit per Calixto Bieito; La pantera imperial, de Carles Santos; Tot esperant Godot, de Samuel Beckett dirigit per Lluís Pasqual, o L’hort dels cirerers, d’Anton Txékhov, dirigit per Lluís Pasqual.

1987/1994

El Teatre Lliure ha fet 10 anys i projecta l’estabilitat que ja s’ha guanyat com a teatre i com a companyia en la possibilitat d’establir-se en una altra seu. Per aconseguir-ho cal una nova entitat jurídica, diferent de la societat cooperativa que ha estat fins ara, i s’estableix com a fundació privada, sota la presidència d’Antoni Dalmau. En aquests plans de futur es projecta primer establir-se a la plaça de toros de Les Arenes i, finalment, al Palau de l’Agricultura de Montjuïc.

En la nova seu es vol donar cabuda a necessitats noves: fer produccions pròpies de gran format, coproduccions, donar veu a la dramatúrgia nacional catalana, fer teatre jove, ampliar les produccions de música i dansa, produir activitats pedagògiques i activitats paral·leles, construir un fons documental, fer publicacions, distribuir espectacles i atendre el públic i els professionals en sentit ampli.

El Lliure també assoleix el prestigi internacional, i es converteix en un dels membres fundadors de la UTE, la Unió de Teatres d’Europa.

Fabià Puigserver, artífex de la renovació, mor a causa de la SIDA el 31 de juliol del 1991, i el succeeix en la direcció artística Lluís Pasqual (des del Théâtre de l’Odéon de París, que dirigeix en aquest moment). La gestió a Barcelona corre a càrrec de Josep Montanyès i Guillem-Jordi Graells, com a directors adjunts. El 1992, Lluís Homar assumeix la direcció per un període estable de dos triennis.

S’estrenen en aquesta etapa La bona persona del Sezuan, de Bertolt Brecht, Les noces de Fígaro, de Caron de Beaumarchais i Terra Baixa, d’Àngel Guimerà, dirigits per Fabià Puigserver; El manuscrit d’Ali Bei, de Josep Maria Benet i Jornet dirigit per Josep Montanyès; Maria Estuard, de Friedrich Schiller, dirigit per Josep Montanyès; Timon d’Atenes, de William Shakespeare, dirigit per Ariel García Valdés; Dansa d’agost, de Brian Friel, dirigit per Pere Planella; Lorenzaccio, Lorenzaccio, d'Alfred de Musset, Capvespre al jardí, de Ramon Gomis, i Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès, dirigits per Lluís Pasqual, entre d’altres.

1975/1986

L’etapa fundacional del Teatre Lliure, inaugurat el 2 de desembre de 1976, correspon a l’inici de la transició política després del franquisme. La seva creació respon a l’anhel de llibertat, de reconstrucció cultural i d’innovació de la societat del moment.
Unes aspiracions que queden recollides tant en el nom mateix del teatre, Lliure, com en la manera de concebre l’espai escènic, la relació amb el públic i la mateixa expressió artística.

El director i escenògraf Fabià Puigserver, forjat a les escoles d’art poloneses a causa de l’exili familiar, aglutina una colla d’artistes joves que tenen moltes ganes de fer un teatre diferent de l’establert. Inspirats pel model italià del Piccolo Teatro de Milà i també pel model francès, el Lliure vol fer ‘un teatre d’art per a tothom’ amb una companyia estable i professional, en un espai polivalent que trenca les distàncies amb l’espectador, i en llengua catalana. Aquest teatre d’art ha de fer conèixer les grans peces del repertori teatral europeu i donar veu als autors contemporanis del país en l’àmbit de les arts escèniques.

Es crea així l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure sota la direcció de Josep Pons, i s’incorporen puntualment directors externs com Carme Portaceli, Albert Boadella, Jordi Mesalles o Carlos Gandolfo.

Són d’aquesta època muntatges emblemàtics com Camí de nit, 1854, dirigit per Lluís Pasqual; Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny, de Bertolt Brecht i Kurt Weill dirigit per Fabià Puigserver i Carles Santos; La cacatua verda, d’Arthur Schnitzler dirigit per Pere Planella; Leonci i Lena, de Georg Büchner dirigit per Lluís Pasqual; La bella Helena, de Peter Hacks, dirigit per Pere Planella; El balcó, de Jean Genet, dirigit per Lluís Pasqual; Operació Ubú, a partir d’Alfred Jarry, dirigit per Albert Boadella; L’Hèroe, de Santiago Rusiñol, dirigit per Fabià Puigserver, i les primeres propostes coreogràfiques i plàstiques de Cesc Gelabert i Frederic Amat.